Roma, ciutat de l’amor per excel·lència, ho és per la seva celebració de la vida en totes les seves formes (només cal passejar-se pels carrers del Trastevere o per les escales de la plaça Espanya per gaudir de la llum, els colors, les flors, les olors, els restaurants, el caos amable (o no tan amable) dels romans i romanes, l’exhuberància dels estrats arquitectònics eclèctics i harmònics. Paris, l’altra gran romàntica, pinta de gris la seva geometria radial, racional i literària, la majestuositats dels seus jardins i l’escala humana de cafès, llibreries i vitrines. Però Venècia no és ni Roma ni París. A Venècia no trobes llum de migdia, ni la urbanitat del flaneur; el teixit venecià està fet amb cura, amb control- si no hi fossin lleis de protecció i regulació urbanística d’un alcalde filòsof i sobretot dels seus habitants, l’edifici gris de la universitat ca Foscari no seria l’excepció, el McDonalds de prop de l’estació no seria l’únic, i les botiguetes de records no només opcuparien el centre, sinó també el nord i l’est de la ciutat. Seguim, doncs, amb aquesta visita a la Biennale de Venècia 2013: si la setmana passada vam parlar d’espai (s), avui parlarem de Cos (sos) i d’Aigua.
Foto: Simone Belli
Cos (sos)
Parlem ja no d’espais, sinó dels cossos que s’hi mouen i els habiten. D’entrada, topem amb la pràctica més comuna dels visitants, després de llegir els cartellets i fer un spritz a la sortida: fer fotos (o vídeos). L’experiència viscuda, el pas per aquella església de fusta importada de Vietnam, l’olor de la sala del pavelló italià (síntesi de l’aroma d’asbestos, que a Itàlia no la produía Uralita sinó Ethernit), el so de la cantant d’òpera que oxida una placa estintolada (també al Padiglione Italia) no es poden transmetre en vídeo o en fotografia. La tensió entre capturar allò efímer per fer-hi referència, fer-ne record i poder assumir-ne el contingut com a experiència viscuda, i el deixar-se portar pel moment i per l’ara, és l’etern dilema de qui visita la Biennale. A la figura veiem una fotògrafa fotografiada, i al fons, una tercera que acaba de fer anar el seu smartphone. Cap dels tres es coneixen, però per la seva acció compartida crean una nova realitat que es superposa a la interacció immediata. Una sortida a aquest dilema es reconèixer que aquest procés de congelació existeix, i explorar-lo com una interacció entre cossos.
Cossos que ens trobem també en les obres sobretot de l’Arsenale. La secció comissariada per Cindy Sherman (figures) oferia numerosos exemples en aquest sentit. A l’esquerra, veiem una figura femenina gegant de Charles Ray, vestida amb un formal vestit blau klein, modelada a partir dels vells maniquins de Sears, emblemàtics grans magatzems nord-americans que tenien seu a Barcelona, on ara hi ha un Corte Inglés. La simplicitat de la proposta (bàsicament, un maniquí d’estètica hostessa sobredimensionada) contrastava amb el seu impacte en el públic. La figura interpelava sobretot visitants que feien bromes del tipus “Aquesta sí que imposa, Amb aquesta no s’hi juga, Has vist? Impressionant, eh”. El gegantisme o trencament de les proporcions sembla trencar el sentit de proporció de gènere, on allò petit és femení i allò gran, masculí. L’elegància i el caràcter arquetípic de la figura (estem parlant d’un maniquí, recordem-ho) donava més força a la proposta, que resultava solemne, atractiva a estones i, per què no dir-ho, frapant. La figura de la noia que mira diapositives antigues en una taula de llum també creava punts d’interacció amb visitants, aquest cop, per un mecanisme d’identificació més que de confrontació. També amb una posada en escena senzilla (la figura de paper recordava un d’aquells llibres pop-up per a nens), la seva col·locació en una peixera de vidra recorda, de nou, als visitants el seu rol intrusiu de mirons, accentuat pel fet que la noia va amb roba interior i sembla estar estirada al terra de casa seva. La vitrina, a més, també incrementa la distància amb l’espectador suggerint que ens trobem davant d’una relíquia, en referència a una tecnologia, la de les diapositives, en desús.
Els cossos dels visitants, dels artistes i les seves obres ocupen l’espai de l’Arsenale, però també el desocupen, crean racons que podrien ser obres d’art i que no ho són. A la figura, veiem una composició formada per part de l’obra de Phyllida Barlow, la cadira d’un vigilant que no hi és, i un extintor d’un foc que no s’ha produit. Les pedres-meteorits de Barlow son lleugeres i es mouen amb l’aire, de manera que allò que sembla pesant i massís resulta ser una matèria etèria i flotant. La cadira del vigilant i el treball amb l’espai en vertical, lluny del terra, cristalitzen en l’ “Observador” de Vlassis Caniaris, on un anònim cos en suspensió espera, assegut al limbo, el final de la crisi.
Aigua
Venècia és ciutat, i també canals; és palaus renascentistes, façanes de colors, és el lleó de San Marco, Tintoretto, Veronese i Canaletto, i també comerciants, navegants, lluites pel poder, grans convits i pous contaminats. Venècia és aigua, i no és terraferma, que és com s’anomena Venècia Mestre, Mira i els altres pobles de l’altre costat de la laguna. Aquesta naturalesa flotant de la ciutat és la que fa que no sigui el que molts turistes (i saberuts) creuen qué és: un circ, una gran botiga, un centre comercial, un simple calaix de sastre de Mostres i congressos d’art, de cinema, d’arquitectura, de dansa, etc. L’estructura semilíquida dels carrers i places (els campi, vastes obertures que sempre sorprenen al final d’un carreró) no xoca amb la Biennale, sinó que l’absorbeix. La Biennale és a Venècia el que Venècia és a la Biennale: un objecte d’estudi i d’investigació. I així ho mostren moltes de les obres més interessants, que beuen del seu entorn.
El pavelló dels Estats Units, ocupat per l’obra de Sarah Szé, és un dels més visitats i reixits dels Giardini. A la figura, es veu una de les fràgils instalacions que ompla les sales del pavelló neo-palladià. Totes les estructures, que semblen reproduir entorns de treball, magatzems d’objectes, coleccions i mercats d’antigalles, giren entorn de dos conceptes: “Triple Point” i “Triangulation”. El punt triple és una combinació de pressió i temperatura que fa possible l’existència de les tres fases de la substància (gas, líquid i solid) en perfecte equilibri. La triangulació d’objectes o persones entre tres punts de l’espai fa possible l’orientació d’un esdeveniment singular. Combinant les dues idees, l’artista va emprar materials recollits per Venècia, com anuncis, tickets del vaporetto, fulles o fotos d’elements aqruitectònics, per il·ustrar l’equilibri precari dels processos de creació, sempre localitzats arquitectònicament.
L’obra “Venetians” de Pawel Althamer va més enllà en la seva referencialitat, i inclou en el títol l’objecte de representació. L’artista omple una de les sales de l’Arsenal, a paret vista, amb figures de guix realitzades a partir del motlle de la cara i les mans d’habitants de la ciutat. La resta dels cossos s’estructura a partir de benes, filferros i cables, resultant en cyborgs d’aire familiar. Els dos elements realistes, la cara i les mans, són una condició suficient perquè ens creiem aquests nous personatges, que es barregen amb els visitants, com veiem a la imatge de la dreta. La postura del cos, les expressions facials i l’orientació de la mirada i de braços i cames mimetitzen els humans en carn i ossos que es passegen pel bosc de Venecians, locals i alhora ben universals.
El pavelló de Gran Bretanya, a carrec de Jeremy Deller, porta per nom English Magic, però podria dur per nom “Tea & Cruise”, dues de les obres més rellevants. Un enorme moral a la paret d’entrada, mostra William Morris, arquitecte, dissenyador i activista de l’època victoriana, com a un enrabiat Posseidó que aixeca el iot del mutimillionari rus Abramovich, que de tant en tant aparca a la laguna. Tant el iot com el creuer que cada capvespre passa per davant de San Marco són presències urbanístiques (encara que flotants) que trenquen el pasiatge venecià, obstruint les perspectives més enllà del pont de l’Acadèmia, talment un miratge gegantí, dificultant la navegació, restringint l’accés de vianants a les vores del Gran Canal i alterant el nivell de l’aigua dels canals i les seves olors. La imatge captura de manera eficaç la frustració que sentim per la privatització de l’espai públic i el poder del capital que tot ho compra, incloent-hi la bellesa de la posta de sol, tòpic dels tòpics. La visitant pot estampar aquesta imatge i endur-se-la com a record, mida quartilla, mentre que a la part del darrere del pavelló, pot gaudir d’una pausa tea-time amb una tassa de te amb llet, regal de la casa (o del pavelló, més ben dit). Aquests tocs d’interactivitat comercial no treuen pes al contigut crític de l’obra, que va més enllà d’altres referències venecianes, com el vaixell-pavelló de Portugal, on Joana Vaconcelos ressussita el Trafaria Praia tot recordant el passat comú de comerciants i navegants de venecians i lisboetes.
Foto: Cristiano Corte
Venècia és llum de capvespre, es la delicadesa de les ombres de façanes discretes però boniques, és la sorpresa misteriosa de cantonades viscudes. Venècia és una supervivent, i com a tal, no s’està per orgues: malgrat el que pugui dir, no és esclava del turisme ni víctima de l’elitisme artístic. Una ciutat on els vaporettos fan vaga malgré tout, on el silenci és a tombar la cantonada i on perdre’s no vol dir saltar de franquícia en franquícia, és un espai obert als cossos, travessat d’aigua i de possibilitats. Algú recorda l’anulació de la vaga de TMB a per la fira de tecnologia mòbil a Barcelona, la retolació i els nous quioscos de la Rambla o l’atmòsfera acústica de Ciutat Vella un dia qualsevol?
